IL BISONTE DI CACAK

Amb 205 centímetres d’alçada i quasi 130 quilograms de pes s’alçava majestuós aquest enorme i contundent jugador (amb pinta de llenyataire i que donava llenya fins a l’apuntador) que entre 1986 i 2002 va competir a diferents països europeus i fins i tot, durant la temporada 1992-1993 als Dallas Mavericks de la NBA.

Va néixer a Cacak, RFS Iugoslàvia (actual Sèrbia), el 26 de setembre de 1965. Paisà entre d’altres del déu Obradovic i del magistral Kikanovic, s’inicià com a jugador a la seva ciutat natal.
L'any 1987 fitxa per l’Olimpia de Ljubljana, on va jugar durant cinc anys, sense aconseguir cap títol, ja que per aquella època a l'antiga Iugoslàvia havia grans equips com el Partizan de Divac, Paspalj i Djordjevic, la Jugoplàstica de Kukoc, Perasovic i Radja, el Zadar de Komazec i Vrankovic o la Cibona dels germans Petrovic. Durant la seva estada a la capital d’Eslovènia fou convocat per Iugoslàvia, amb la qual va guanyar el mundial d’Argentina 1990. Juntament amb el malaurat Drazen Petrovic, Velimir Perasovic, Vlade Divac, Toni Kukoc (MVP del Mundial), Dino Radja, Zoran Cutura, Zarko Paspalj, Jure Zdvoc, Zelko Obradovic, Zoran Savic i Arjan Komazec, comandats des del banc per Dusan Ivkovic, van conquistar el títol amb un rècord de 5 partits guanyats i 1 perdut, a la fase classificatòria davant Puerto Rico.
La temporada 1991-1992 té un breu pas pel Pallacanestro Udine de la LEGA italiana. La temporada 1992-1993 fitxa pels Dallas Mavericks de la NBA. En aquells anys va ser un pioner en l'aventura americana, ja que molt pocs jugadors no americans aterraven a la millor lliga del món. La seva actuació fou molt discreta jugant 20 partits amb 8,03 minuts i 2,9 punts per partit. La temporada 1993-1994 fitxa pel Basket Sardegna Sassari de l'A2 italiana, on fa 18,01 punts i 12,2 rebots per partit. Tot i la seva gran actuació, l’equip no aconsegueix pujar a l'A1 i la següent temporada és reclutat per un clàssic del bàsquet “europeu”, el Maccabbi de Tel-Aviv, on juga dos anys. Guanya dues lligues israelianes, encara que en cap dels anys aconsegueix classificar l'equip per a la final four.
Posteriorment té un pas per Turquia (Tuborg Spor Kulübü) i torna a Israel per jugar l’Euroleague amb el Hapoel de Jerusalem aconseguint 17,8 rebots per partit. La temporada 1999-2000 torna novament a Turquia (Fenerbahçe).
En 2000-2001 torna al Maccabi on posaria punt i final a la seva carrera. Aquesta temporada el Maccabbi participa a la final Four de la Suproleague, i després de derrotar el CSKA de Moscou d'un prometedor Kirilenko a semifinals, a la final s'enfronten al Panathinaikos d'Obradovic, guanyant per 81-67 a l’equip grec. Un Curcic ja veterà no és un jugador important en aquest equip, jugant prop de 10 minuts per partit. Després jugaria una temporada més a l'equip macabeu, retirant-se en finalitzar la temporada 2001-2002.

Com ja haureu descobert, aquest prodigi de la naturalesa, un dels jugadors més forts i potents de la història del nostre bàsquet, es tracta de RADISLAV CURCIC.

EL CANONER ATÍPIC

Michael ("Mike") Joseph Sylvester va néixer el 10 de desembre 1951 a Cincinnati, Ohio. Es va graduar a l'Escola Secundària Moeller i fou jugador de bàsquet de la Universitat de Dayton. Amb 1.96 d'alçada i 93 kilograms de pes, jugava a la posició d'aler. L’any 1974 fou seleccionat amb el número 15 en la sisena ronda del Draft de la NBA per Detroit Pistons. Però la lliga americana no seria el seu destí com a jugador ja que, el mateix any va creuar l’atlàntic per fitxar pel potent equip italià de l’Olímpia de Milà (1974-1980). Posteriorment, i sempre al país transalpí, va jugar al Scavolini Pesaro (1980-1986), Rimini Basket (1986-1987) i Virtus de Bolonya (1987-1990). Durant els 16 anys que va jugar a Itàlia va guanyar 3 Recopes d’Europa i 3 Copes italianes.

Com a jugador, era conegut pel seu caràcter guerrer i una tècnica particular de tir. Tot i que era un tirador amb molta precisió, la seva mecànica deixava molt que desitjar. Es nacionalitza italià i juga amb la “Azzurra”, amb la qual aconseguí la medalla de plata als Jocs Olímpics de Moscou 1980 formant part d’un equipàs entrenat pel mític i amb jugadors de la talla de Dino Meneghin, Pierluigi Marzorati, Roberto Brunamonti, Marco Bonamico, Renato Villalta, Romeo Sacchetti, Enrico Gilardi i Marco Solfrini entre d’altres.

Al final de la seva carrera, l’any 1990, va tornar als Estats Units, on va començar sense èxit la carrera d' entrenador. El seu fill Matt, nascut a Pesaro l’any 1982, ha jugat a la Ohio State Buckeye (2007) i va participar a la pel.lícula "Semi-Pro", amb els coneguts actors Will Ferrell i Woody Harrelson. Actualment viu a Loveland (Ohio).

EL TSAR SABONIS I ELS SEUS AMICS

La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques va ser un Estat federal constitucionalment socialista que va existir a Euràsia entre 1922 i 1991.
Es pensa tradicionalment que la Unió Soviètica és la successora de l' Imperi rus , però van passar 5 anys entre l'últim govern dels tsars i la instauració de la Unió Soviètica. L'últim tsar, Nicolás II, va governar l'Imperi rus fins a la seva abdicació el març de 1917. Després, un breu govern provisional rus va prendre el poder, per ser enderrocat en la Revolució d'octubre de 1917 per revolucionaris encapçalats pel líder bolxevic Vladimir Lenin .
La Unió Soviètica va ser establerta el desembre de 1922 com la Unió de les Repúbliques Soviètiques de Rússia (coneguda com Rússia Bolchevique), Ucraïna , Bielorússia i Transcaucàssia governades, les tres primeres, per partits bolxevics i l'última pel menxevic.
El 28 de desembre de 1922 una conferència de delegacions plenipotenciàries de la RSFS de Rússia, RFSS de Transcaucàssia, la RSS d'Ucraïna i la RSS de Bielorússia van aprovar el Tractat de Creació de la URSS i la Declaració de la Creació de la URSS, formant-se la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.
A partir d’aquest moment, els líders polítics de la URSS foren: Lenin (1922-1927), Stalin (1927-1953), Jrushchov (1953-1964), Brézhnev (1964-1982), Andrópov, Chernenko, ... A finals de la dècada de 1980, l'últim líder soviètic Mikhaïl Gorbatxov va tractar de reformar l'Estat amb la seva política de perestroika i glasnost , però la Unió Soviètica es va col•lapsar i va ser dissolta formalment el desembre de 1991, després del fallit intent de cop d'Estat d'agost. Després d'això, la URSS es va anar desmembrant paulatinament i donant lloc als països següents: Armènia, Azerbaidjan, Bielorrússia, Estònia, Geòrgia, Kazajistan, Kirguizistan, Letònia, Lituània, Moldàvia, Rússia, Tayikistan, Turkmenistan, Ucraïna i Uzbekistan.
A nivell esportiu, ben igual que el que passà a l’antiga Iugoslàvia (vegeu article 4), el desmembrament de la URSS va debilitar enormement les seleccions de cada un dels països sorgits de l’antiga Unió de Repúbliques.
Anem per tant a recordar una de les darreres seleccions que competiren encara amb el nom de la URSS. Concretament ens centrarem en aquell impressionant equip que va guanyar la medalla d’or als Jocs Olímpics de Seul 1988.
Després d’una primera fase que podríem qualificar de regular (van perdre contra Iugoslàvia) i guanyaren sense problemes a seleccions més febles -Austràlia, Corea del Sud, República Centreafricana i Puerto Rico-), es varen veure abocats a una més que possible semifinal contra la poderosa EEUU dels Robinson, Majerle, Manning i companyia. I així va ser. Després de guanyar amb més pena que glòria a la selecció de Brasil a quarts, la semifinal contra els yankees estava servida.
Després de 16 anys de no enfrontar-se en un torneig olímpic, els americans tenien l'ocasió per venjar d'una vegada la polèmica derrota de Munich 72. Sens dubte l'home més perillós dels soviètics era el pivot lituà Arvidas Sabonis, que uns mesos abans estava descartat pels metges per seguir jugant al bàsquet i al qual, el metge de Portland Trail Blazers, el Dr. Cook, havia operat amb èxit el peu lesionat i es trobava bastant recuperat. John Thompson, seleccionador americà, va criticar l'ajuda prestada pel seu propi país al lituà, igual que havia criticat als seus col•legues per convidar als equips soviètics a fer gires anuals pels Estats Units, on imitarien i aprendrien els secrets del bàsquet USA.
Però a més a més, comptaven amb Marchulenis, Kurtinaitis i el base Sokk, tots ells excel•lents llançadors de mitja distància i amb Alexander Volkov, com a nucli bàsic de l'equip. Belostenny, el pivot reserva, estava lesionat i l'altre «set peus», Goborov, encara molt verd. Però estaven també Tikonenko, Tarakanov i Homicius, experimentats jugadors sortint de la banqueta. Per part americana el seu millor llançador de mitja distància, Hersey Hawkins, s'havia lesionat en la primera fase i no estaria disponible per a aquest partit, considerat pels mitjans de comunicació com «el del segle».
Des del primer moment es va veure amb claredat que els homes de Thompson pressionarien a tota pista, buscant les pèrdues de pilota dels soviètics i intentarien mantenir la supremacia en el rebot defensiu per llançar ràpids contraatacs aprofitant a David Robinson (més ràpid de moviments que el Zar Sabonis) en el joc interior. Però es varen equivocar. No van comptar amb l'extraordinària actuació de Sabonis. Amb els seus 2,20 m. d'altura i la seva rara habilitat passant la pilota, l'equip de la URSS va decidir utilitzar-lo com a passador en els moments de pressió rival. La pilota anava a les seves mans en propi camp i, des d'allà, aprofitant la seva superior envergadura, cercaria l'home desmarcat que encistellaria sense problemes.
El resultat final, 82-76, al contrari que a Munich, havia estat el producte d'una intel•ligent estratègia ideada per Gomelski i executada pels seus homes, davant un equip nord-americà que va tornar tenir poca creativitat en atac, que va fallar massa llançaments a cistella (23 de 54), que va ser superat en els rebots (teòricament la seva millor arma) i que van posar en evidència el seu entrenador, John Thompson. La victòria havia estat justa i neta i els Estats Units deixaven, de moment, de ser els líders del bàsquet internacional, almenys mentre seguissin representats per jugadors universitaris. Quatre anys després, als Jocs Olímpics de Barcelona, es va “obrir la porta” als jugadors NBA.
Els soviètics aconseguirien l'or derrotant als iugoslaus amb claredat 76-63 i els Estats Units van haver de conformar-se amb el bronze, derrotant a Austràlia 78-49. Aquella selecció de la URSS estava formada per: Aleksandr Volkov, Tiit Sokk, Sergei Tarakanov, Sarunas Marciulonis, Igors Miglinieks, Vadim Tikhonenko, Rimas Kurtinaitis, Arvydas Sabonis, Victor Pankracskin, Valdemaras Homicius, Aleksandr Belostenny i Valery Goborov. L’entrenador, el coronel de l’exercit soviètic Aleksandr Gomelski.
Destacar que amb els segons classificats (Iugoslàvia), jugaven homes de la talla de Drazen Petrovic, Toni Kukoc, Zarko Paspalj, Stojan Vrankovic, Vlade Divac o Dino Radja entre d’altres i també, un jugador menys conegut però que temps després, es convertiria en el millor entrenador d’Europa: Zelimir “Zelko” Obradovic.

L'ATÒMIC DOG

AUDIE NORRIS
Pivot de raça negra, d'enorme fortalesa física i gran qualitat tècnica. Nascut el 18 de desembre de 1960 a Jackson (Mississipí) i conegut amb l’àlies d'"Atomic Dog", va aconseguir la seva plenitud esportiva en el FC Barcelona. Amb 2.06, Audie va haver de desenvolupar un joc molt físic que juntament amb la seva tècnica el feia dins la zona. També va desenvolupar un tir molt efectiu de mitja distància. Ha estat un dels jugadors més brillants que han jugat a la lliga espanyola de bàsquet.
Les constants lesions i la seva baixa estatura per ser un “Center” típic, el van impedir que pogués triomfar a la NBA. Tot i això, fou seleccionat per Portland Trail Blazers en la 14ª posició de la 2ª ronda del Draft de la NBA de l'any 1982 procedent de Jackson State i va jugar tres temporades amb els Blazers (1982-1985). Cansat de jugar pocs minuts va decidir creuar l’oceà per jugar a Europa. El dia 17 de maig de 1985, va realitzar una prova en el Real Madrid, però els tècnics madridistes, incomprensiblement, van desestimar el seu fitxatge. Aleshores va fitxar per la Benneton de Treviso italiana on va jugar dues temporades amb un gran rendiment (85-86 i 86-87).
L’any 1987 va fitxar pel Barça, on va jugar sis temporades. Amb el Barcelona, i al costat de jugadors com Epi, Solozábal o Sibilio va formar un dels millors equips d'Europa. Va guanyar tres lligues espanyoles (1987-88, 1988-89, 1989-90), dues Copes del Rei (1987-88, 1990-91) i una Copa Príncep d'Astúries (1987-88). El seu únic compte pendent fou la Copa d'Europa, que no va poder guanyar tot i que va disputar dues finals, contra la Jugoplastica Split amb els Kukoc, Radja, Savic, Sobin, Perasovic, Sretenovic, Tabak, Naumoski, ... A la final four de 1991, jugant amb l'espatlla discolada, es va enfrontar sense cap complex a Kevin McGee o Kukoc i Savic amb només un braç. Els seus duels amb Fernando Martín encara són a la memòria dels nostàlgics i les nostàlgiques del bàsquet. De fet, quan Martín va morir en accident d’automòbil (03-12-89), Audie, molt afectat va anar a donar el darrer adéu al seu rival esportiu per excel•lència. Bastant de temps després, a una entrevista per un diari de tirada nacional, recordava a Fernando Martín:

“L'amic que veig tots els dies”
Podríem haver jugat junts! Units. Quantes Copes d'Europa haguéssim guanyat? Per separat no n’aconseguirem cap, però junts? Quan vaig deixar la NBA, la meva primera opció va ser el Reial Madrid. Vaig estar coneixent la ciutat, vaig passar uns dies allà, i vaig participar en algun entrenament. Llavors vaig conèixer a Fernando i em va impactar la seva força, la seva intensitat…
Es va marxar a la NBA la temporada següent, i vaig seguir d'aprop la seva aventura. No només perquè el coneixia, sinó perquè anava al meu equip, Portland, on jo havia jugat tres anys. El tenc molt present; el veig tots els dies, perquè vaig col•locar una foto de tots dos en el gimnàs de la meva casa. Molts recordaran la imatge, en la qual Fernando i jo, amb duresa, tractàvem de guanyar la posició per agafar un rebot. La veritat és que no trobaran una foto nostra en la qual no estiguem combatent. Era impossible no lluitar si Fernando estava enfront, i era un plaer.
El vaig trobar molt a faltar. La veritat és que no vaig tornar a pegar-me amb ningú igual en una pista. No diré que m'avorria, però gens va ser el mateix des de la seva mort, que em va deixar fet pols… Record que acabàvem de finalitzar un entrenament quan va arribar la primera notícia de l'accident. No m'ho podia creure. Havia mort un jugador, el meu principal rival, però sobretot, havia mort un amic. Record a la seva família… Estaven destrossats en el funeral, i jo també. Hi ha poques coses que hagi tingut tan clar en la meva vida com que jo havia d'estar a Madrid pel seu enterrament. Volia ser allà per la seva família i també ho necessitava per mi mateix.

L’any 1993, amb els seus genolls molt castigats, va fitxar pel Peristeri grec on va jugar la seva darrera temporada.
Actualment fa d’entrenador als Estats Units i no dubte en assegurar que un dels seus somnis seria entrenar algun dia el FC Barcelona. Li va prometre a la seva dona Jacquie que no tornaria a Europa fins que els seus fills haguessin acabat l’educació secundària i anassin ja a la universitat. I aquest moment ha arribat.

És l'americà amb el qual més s'ha identificat el Palau Blaugrana. Audie Norris va ser un autèntic ídol i els aficionats culés mai no l’oblidaran.

LA MÍTICA SELECCIÓ IUGOSLAVA DELS 70

UN BREU APUNT HISTÒRIC
El Regne de Iugoslàvia, conegut abans del 3 oct de 1929 com el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens fou envaït per les potències de l'Eix en 1941 , i a causa dels esdeveniments que van seguir, va ser oficialment abolit entre 1943 i 1945. Després del triomf de les forces aliades i partisanes a la Segona Guerra Mundial, el territori va rebre les denominacions de República Democràtica Federal de Iugoslàvia en 1945 i República Federal Popular de Iugoslàvia en 1946 . L’any 1963, va passar a anomenar-se República Socialista Federativa de Iugoslàvia (RFSY), que va ser l'estat iugoslau de major durada. RS de Bòsnia i Hercegovina , RS de Croàcia , RS d'Eslovènia , RS de Macedònia , RS de Montenegro i RS de Sèrbia (que incloïa les províncies autònomes de Vojvodina i Kosovo i Metohija ).
A partir de 1995, la República Socialista Federativa es va desintegrar a causa de les Guerres Iugoslaves que van seguir a la secessió de la majoria de les entitats constitutives del país.

LA SELECCIÓ IUGOSLAVA
La Selecció Iugoslava de bàsquet està considerada la tercera millor selecció de la història del bàsquet pel nombre de medalles aconseguides en Jocs Olímpics, Mundials i Campionats d'Europa, només per darrera de les potents seleccions d’Estats Units i la Unió Soviètica . És, amb cinc medalles d'or, la selecció que més vegades va conquistar el Campionat Mundial de Bàsquet.
La disgregació de Iugoslàvia en 1995 després de la Guerra dels Balcans va provocar l'extinció de la selecció tal com fins llavors s'havia entès. Cada un dels estats resultants del desmembrament de l'antic estat va formar la seva pròpia selecció.
De manera que ara l'antiga Selecció de bàsquet de Iugoslàvia després de les successives independències, dóna lloc a les seleccions de:
- Selecció de bàsquet de Bòsnia i Hercegovina
- Selecció de bàsquet de Croàcia
- Selecció de bàsquet d'Eslovènia
- Selecció de bàsquet de Macedònia
- Selecció de bàsquet de Montenegro
- Selecció de bàsquet de Sèrbia
Per tant, deixant de banda els factors polítics (que hi eren), aquest desmembrament del país va provocar també una minva considerable del potencial esportiu de cada un dels combinats.

LA SELECCIÓ DE 1975
L’any 1975 es va disputar a Iugoslàvia (vigent campió) al Campionat d’Europa de Bàsquet. La selecció amfitriona va tornar a quedar campiona per davant de la URSS, Itàlia i Espanya. En aquell mític combinat, destacaven especialment els jugadors: els serbis Zoran “Moka” Slavnic, Dragan Kićanović i Drazen Dalipagić (encara que aquest darrer va néixer a Bòsnia), el bosni Mirza Delibasic(+) i el croat Krešimir Cosic(+). Aquest cinquet dirigit per l’immortal croat Mirko Novosel i completat pels també jugadors Nikola Plec, Vinko Jelovac, Zeljko Jerkov, Rato Tvrdic, Damir Solmar, Dragan Kapicic i Rajko Zizic va meravellar al món amb el seu bàsquet.
Enquadrat en el grup A amb seu a Split, va realitzar una primera fase impecable, amb victòries contra els Països Baixos (102-76), Turquia (92-65) i Itàlia (83-69). A la segona fase disputada a Belgrad, tampoc va conèixer la derrota: (98-76) contra Espanya, (84-68) als Txecs, (105-76) a Bulgària i la victòria més costosa i més important, (90-84) a la URSS dels Belov i companyia. Els principals herois d'aquesta gesta foren:

Zoran "Moka" Slavnić (nascut el 26 d'octubre 1949). Va jugar amb el KK Crvena Zvezda durant 10 temporades d'alt nivell. Considerat un dels millors bases de tots els temps, amb el KK Crvena Zvezda, va guanyar dos campionats nacionals, tres Copes Nacionals i una Copa Saporta . ACBDKV Joventut També va guanyar l'ACB amb el DKV Joventut. Durant la seva trajectòria com a jugador de de bàsquet va jugaramb els equips: KK Crvena Zvezda (1967-1977), DKV Joventut (1977-1979), Šibenka (1979-1981), Partizan (1981-1982) i Caserta (1982-1983). Slavnić va ser un dels pocs jugadors que va guanyar com a jugador: un mundial (1978), una medalla d'or olímpica (1980) i tres medalles d'or a un europeu (1973, 1975, 1977).

Dragan Kićanović (nascut el 17 d'agost 1954 a Cacak, Sèrbia, Iugoslàvia FPR). Era un escorta d’1.91 d'alçada i va jugar en els anys 70 i 80. Durant els anys 70 va jugar al costat de Dražen Dalipagić , creant així un duet espectacular com els membres del Partizan de Belgrad. Considerat com a un dels millors jugadors d'Europa i anotadors europeus de tots els temps, Kićanović va jugar la selecció iugoslava des de 1973 fins 1983 i va competir en totes les grans competicions internacionals. El 20 d'agost de 2010, Kićanović va ser inclòs al Saló de la Fama FIBA , en reconeixement del seu joc.

Mirza Delibasic (vegeu article núm. 1 d’aquest blog).

Dražen Dalipagić (nascut el 27 de novembre 1951 a Mostar, Bòsnia i Hercegovina SR, SFR Iugoslàvia) i nacionalitzat serbi, va començar a jugar a bàsquet a l'edat de 19 i dos anys més tard, el 1973, debutava amb la selecció Iugoslava (amb la qual jugà 243 partits entre 1973 i 1986).va ser un dels jugadors més dominants a Europa durant la dècada de 1970 i principis de 1980. Era ja quan jugava al club de la pro KK Partizan (1971-1978, 1979-80, 1981-82) i va ser considerat tres vegades Jugador Europeu de l'Any (1977, 1978 i 1980). També fou jugador del Reial Madrid durant quatre temporades (1982-83 i 1985-88). El 10 de setembre de 2004 fou inclòs al Basketball Hall of Fame i el 2007 al Saló de la Fama de la FIBA.

Krešimir Cosic (26 novembre 1948 - 25 maig 1995). Va néixer a Zagreb i es va criar a Zadar, on va començar la seva carrera en el bàsquet el 1965, jugant al KK Zadar. Va jugar als Estats Units a la Universitat Brigham Young University des de 1971 fins a 1973. L’any 1972 va ser triat per Portland Trail Blazers amb el número 1 del draft de la 10ª ronda (144 global). A l'any següent, va ser elegit per Los Angeles Lakers, amb el número 15 a la 5ª ronda (84 en total). Fou el primer jugador estranger en guanyar l’All-American honors de la United Press International els anys 1972 i 1973. Després de la seva carrera universitària, va rebutjar diverses ofertes professionals i va tornar a Iugoslàvia .
Ćosić played in four Cosic va jugar en quatre Jocs Olímpics : 1968, 1972, 1976 i 1980 a Moscou , quan va portar el seu equip a la medalla d'or. Anteriorment va guanyar amb Iugoslàvia dues medalles d'or del Campionat Mundial el 1970 i 1978. És membre del Saló de la Fama FIBA i del Basketball Hall of Fame. També va ser un notable líder de l'església i missionera de l'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies.
També va treballar en el bàsquet dels EUA com a diplomàtic a l’ambaixada de Washington, DC. Cosic va morir en Baltimore, Maryland el 1995 d' un limfoma no-Hodgkin .

LA SQUADRA AZZURRA DE 1986

Quan el passat diumenge, assegut al sofà de casa i gaudint de la gran victòria de la selecció espanyola sub 20 de Juan A. Orenga i dels mallorquins Joan Sastre i Joan Tomàs, vaig veure assegut al banquet italià, com a entrenador ajudant del “nerviós” Sacripanti a Walter Magnifico, el meu cap va pegar un salt en el temps i em vaig “teletransportar” vint-i-cinc anys enrere; al Mundobasket Espanya 86.
En aquell gran esdeveniment esportiu, tots i totes recordareu el partit pel cinquè i sisè lloc entre la selecció amfitriona (Espanya) i la potent squadra azzurra de Valerio Bianchini. Tot i que aparentment era un tràmit, el resultat final (87-69) deixava ben clar qui era el gallet entre dues seleccions eternament enfrontades i amb un estil de bàsquet clarament diferenciat. Uns estils (espanyol i italià) que diumenge passat, un quart de segle després, tornaren a aparèixer sobre el parquet de Miribilla, a la ciutat de Bilbao. Basta veure com va deixar el nas del “nostre” Joan Sastre, amb una acció si més no sospitosa, Alessandro Gentile (fill d’un altre mite del “pallacanestro”, Ferdinando Gentile, que amb 19 anys no va entrar a la selecció de 1986).
La selecció italiana de 1986, enquadrada al grup C (amb seu a Màlaga), havia disputat una molt bona primera fase, guanyant 4 dels 5 partits (Xina, Puerto Rico, Costa de Marfil i Alemanya), i doblegant el genoll únicament davant la totpoderosa EEUU de Kerr i Robinson.
A la segona fase va passar amb una victòria (Xina) i una derrota (EEUU), però només va poder quedar tercera del seu grup amb 3-2 (victòries contra Canadà i Argentina; derrota contra Iugoslàvia). Aquesta classificació l’enfrontava al tercer classificat de l’altre grup (Espanya).
Aquell mític equip estava format per Roberto Brunamonti (1,91, 27 anys) i Pier Luigi Marzorati (1,86, 34 anys) com a bases. Roberto Premier (1,96, 28 anys), Enrico Gilardi (1,93, 29 anys), el capo cagnoneri Antonello Riva (1,94, 24 anys) i Romeo Sacchetti (1,96, 31 anys) com a alers. Renato Villalta (2,03, 29 anys) i Sandro Dell’Agnello (2,02, 25 anys) com a alers-pivots. Ario Costa (2,11, 25 anys), Fulvio Polesello (2,05, 30 anys), Augusto “Gus” Binelli (2,14, 22 anys) i el citat Walter Magnifico (2,07, 25 anys) com a pivots. En resum, tres jugadors del Granarolo de Bologna, dos del Scavolini de Pésaro, dos del Banco di Roma, dos més de l’Arexons i un jugador de la Simac de Milà, la Mobilgirgi de Caserta i el Divarese.
Com podeu veure, una mescla de joventut i veterania que va donar un resultat relatiu al país transalpí.

LA MURADA SOVIÈTICA

La República de Letònia es va fundar el 18 de novembre de 1918. Ha estat reconeguda contínuament com a estat sobirà des de 1920, malgrat les ocupacions i l'administració per la Unió Soviètica (1940-1941, 1945-1991) i l'Alemanya nazi (1941-1945). El 21 d'agost de 1991 Letònia va declarar la restauració de la seva independència de fet, va restablir llaços diplomàtics internacionals, i va entrar en l'ONU. Letònia es va associar a l'OMC en 1998, i des de 2004 és membre de la Unió Europea i de l'OTAN.
El dia 9 de març de 1952, a Medumi, districte Daugavpils, va néixer una nina que a la dècada dels 70 i part dels 80 passejaria el nom de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques per tot el món.
Amb 2,13 metres d’alçada, 115 quilos de pes i un 58 de peu va enlluernar a tothom als Jocs Olímpics de Montreal de 1976 (20 punts i 13 rebots per partit), arribant a obtenir a la final, contra la potentíssima EEUU, l’espectacular registre de 32 punts i 19 rebots, en tan sols 23 minuts de joc... sense ser Jordan, ni ser nord-americana, ni tan sols jugar en la NBA. El seu nom, ULIANA SEMENOVA, una de les millors jugadores de la història del bàsquet mundial.
«El seu valor es tradueix en una sola paraula: arrasar», deia un diari sobre la jugadora soviètica l’any 1980, assegurant que, «en el bàsquet femení universal, cap equip pot enfrontar-se amb alguna serietat a la URSS. Ningú té a Uliana Semenova».
El seu palmarès és impressionant: dos ors olímpics (Montreal´76 i Moscou´80), tres mundials i 10 Eurobaskets consecutius amb el combinat nacional, als quals cal sumar 17 campionats de Lliga, 14 Copes d'Europa (nou d'elles també consecutives) i una Copa Ronchetti amb el TTT de Riga, equip amb el qual va debutar com a professional l’any 1968 (tenia només 16 anys).
Va establir un rècord personal de 56 punts en un partit i va perdre tan sols un partit en els 18 anys que va estar al capdavant de la selecció de la URSS (contra EEUU, l’any 1986). L’any 1976, va rebre l'Ordre de la Bandera Vermella del Treball. Tot això la va convertir en la primera jugadora no nord-americana que la FIBA va incloure en el seu Saló de la Fama l’any 2007.
Però tot aquest èxit esportiu no va fer de la seva carrera un camí de roses... més aviat un camí d'espines. La seva gegantesca alçada es devia a una malaltia anomenada acromegàlia, provocada per l'excés d'una hormona del creixement (somatotropa), que li produïa forts dolors. Aquesta mateixa malaltia ha afectat a jugadors com Roberto Dueñas, Gheorghe Muresan i el mític gegant ucrainià Vladimir Tachenko (del qual parlarem algun dia).
L’any 1987 va arribar al Tintoretto de Getafe, després de 17 temporades en el TTT Daugawa de Riga. Allò va significar un revulsiu per al seu equip, que, després d'estar sentenciat per al descens, va acabar disputant el títol de Lliga.
Els nostàlgics i les nostàlgiques del bàsquet recordaran també els enfrontaments de Semenova amb el mític Sabor d'Abans de Tortosa, entrenat per Maria Planas i que comptava amb la tristament desapareguda Roser Llop, Rosa Castillo, Kim Hampton i una joveníssima Iolanda Bertomeu com a jugadores. Els partits foren èpics.
Quan va arribar a Espanya no tenia doblers i el sou només podia rebre-ho a la fi de cada mes. «He cobrat 480 dòlars al mes (unes 53.000 pessetes d’aquell temps), una quantitat amb la qual puc viure molt bé a Moscou, però malament aquí», explicava la gegantesca jugadora, qui va reconèixer que gran part del seu salari anava cap a Moscou, rebent ella una ínfima part que li feia viure gairebé en la pobresa.
Quan en 1989 es va retirar al Valenciennes francès, acumulava nombrosos problemes de salut, com a diabetis. La seva malaltia ha anat degenerant, fins al punt que, actualment, li costa mantenir-se dreta. La seva situació econòmica tampoc ha millorat gaire, per la qual cosa, la FIBA va organitzar fa uns anys un partit benèfic per poder pagar-li una operació de coxis. A la vegada, les integrants de la selecció femenina de bàsquet de Letònia van posar nues per a un calendari amb la finalitat de recaptar fons per a jugadors retirats, especialment per la mítica Semenova, segons va informar el diari Newsru.com
Malgrat tots els seus problemes, Uliana assegura que només ha plorat una vegada en tota la seva carrera... quan va guanyar la medalla d'or en el Mundial de Brasil de 1983 enfront dels Estats Units.
Uli, mai no t’oblidarem!!!!

EL MÀGIC EUROPEU

No tenia un físic privilegiat ni tampoc era el que més títols havia aconseguit en el món del bàsquet (ni a nivell de club ni de selecció), tampoc tenia excessiva cura del seu físic, però des que va decidir canviar la raqueta de tennis (fou campió infantil de la seva república) per la pista de bàsquet del Sloboda, el 'Kindje' (així era com l’anomenaven) mai no va deixar de repartir, desplegar i compartir pura i autèntica màgia.
I és que el nostre personatge era capaç d’innovar, crear, donar harmonia, elegància, intuïció sense deixar mai de sorprendre a la gent des de qualsevol posició del perímetre on se’l col•locàs. De base?, possiblement, amb un maneig de pilota increïble només superat per la seva sobrenatural visió de joc. D’escolta?, qui pot dir el contrari davant els seus famosos 'driblings' amb revers i l’inimitable tir en moviment. D’aler? Encara avui en dia es cerca una suspensió més perfecta que la seva.
L’any 1980, amb el Bosna Sarajevo, juntament amb Bogdan Tanjevic (fins fa poc seleccionador de Turquia), Zarko Varajic i Ratko Radovanovic entre d’altres aconseguí guanyar la primera Copa d’Europa per a un equip iugoslau.
Un any després fitxaria pel Reial Madrid. Tot i que només va jugar dues temporades amb l’equip blanc, va deixar una empremta tan grossa que alguns dels que varen coincidir amb ell feren aquests comentaris poc després de la seva mort:
'Nadie, ni antes ni después, supo desarrollar el baloncesto con la clase y finura que él atesoraba. Mientras la mayoría nos poníamos el mono de faena y las manchas de sudor nos delataban, Mirza jugaba con un traje de Armani impoluto, al que no hacía ni una mísera arruga después de disputar cuarenta minutos' (Juanma Iturriaga). 'Le fichamos en abril de 1981. En junio retornó a su país porque nosotros fuimos a jugar la Copa del Mundo a Brasil. Cuando regresó a Madrid, no sólo hablaba español, sino que también sabía jugar al mus y conocía el significado de la palabra 'paleto'. Así era, siempre estaba intentando superarse. Por eso yo le llamaba 'Maestro', porque aprendí muchísimo de él' (Lolo Sainz). 'Dejó una profunda huella en poco tiempo. Desde luego, es el mejor deportista con el que he jugado' (José Luis Llorente). 'Sólo puedo decir que se ha ido un gran hombre. Y que se le daban muy bien las cartas'' (Rafa Rullán). 'Era un baloncestista enorme y una persona de gran corazón' (Juan Antonio Corbalán). 'Un genio, un superclase, un modelo a imitar' (José Manuel Beirán). 'Quizá haya sido el mejor tirador de todos los tiempos' (Wayne Brabender).
Amb la selecció 'plavi' aconseguí medalles a diversos Jocs Olímpics (or a Moscú 80 i plata a Montreal 76), Mundials (or a Filipines 78 i bronze a Colòmbia 82) i Europeus (or a Belgrado 75 i Lieja 77, plata a Praga 81 y bronze a Turín 79) juntament amb els mítics Kikanovic, Slavnic, Dalipagic i el també desaparegut Kresimir Cosic.
L’any 1983, als 29 anys, va fitxar pel Caserta italià on havia de formar una parella letal amb el brasiler Óscar Schmidt Becerra, però un infart cerebral va canviar el començament d’una il•lusionant temporada esportiva per una vida de sofriment, devastada a parts iguals per la Guerra dels Balcans i els continus problemes de salut que tant el martiritzaven.
El dia 8 de desembre de 2001, a l’edat de 47 anys va morir a Sarajevo aquest mite del bàsquet europeu i mundial. Descansi en pau MIRZA DELIBASIC