L'ATÒMIC DOG

AUDIE NORRIS
Pivot de raça negra, d'enorme fortalesa física i gran qualitat tècnica. Nascut el 18 de desembre de 1960 a Jackson (Mississipí) i conegut amb l’àlies d'"Atomic Dog", va aconseguir la seva plenitud esportiva en el FC Barcelona. Amb 2.06, Audie va haver de desenvolupar un joc molt físic que juntament amb la seva tècnica el feia dins la zona. També va desenvolupar un tir molt efectiu de mitja distància. Ha estat un dels jugadors més brillants que han jugat a la lliga espanyola de bàsquet.
Les constants lesions i la seva baixa estatura per ser un “Center” típic, el van impedir que pogués triomfar a la NBA. Tot i això, fou seleccionat per Portland Trail Blazers en la 14ª posició de la 2ª ronda del Draft de la NBA de l'any 1982 procedent de Jackson State i va jugar tres temporades amb els Blazers (1982-1985). Cansat de jugar pocs minuts va decidir creuar l’oceà per jugar a Europa. El dia 17 de maig de 1985, va realitzar una prova en el Real Madrid, però els tècnics madridistes, incomprensiblement, van desestimar el seu fitxatge. Aleshores va fitxar per la Benneton de Treviso italiana on va jugar dues temporades amb un gran rendiment (85-86 i 86-87).
L’any 1987 va fitxar pel Barça, on va jugar sis temporades. Amb el Barcelona, i al costat de jugadors com Epi, Solozábal o Sibilio va formar un dels millors equips d'Europa. Va guanyar tres lligues espanyoles (1987-88, 1988-89, 1989-90), dues Copes del Rei (1987-88, 1990-91) i una Copa Príncep d'Astúries (1987-88). El seu únic compte pendent fou la Copa d'Europa, que no va poder guanyar tot i que va disputar dues finals, contra la Jugoplastica Split amb els Kukoc, Radja, Savic, Sobin, Perasovic, Sretenovic, Tabak, Naumoski, ... A la final four de 1991, jugant amb l'espatlla discolada, es va enfrontar sense cap complex a Kevin McGee o Kukoc i Savic amb només un braç. Els seus duels amb Fernando Martín encara són a la memòria dels nostàlgics i les nostàlgiques del bàsquet. De fet, quan Martín va morir en accident d’automòbil (03-12-89), Audie, molt afectat va anar a donar el darrer adéu al seu rival esportiu per excel•lència. Bastant de temps després, a una entrevista per un diari de tirada nacional, recordava a Fernando Martín:

“L'amic que veig tots els dies”
Podríem haver jugat junts! Units. Quantes Copes d'Europa haguéssim guanyat? Per separat no n’aconseguirem cap, però junts? Quan vaig deixar la NBA, la meva primera opció va ser el Reial Madrid. Vaig estar coneixent la ciutat, vaig passar uns dies allà, i vaig participar en algun entrenament. Llavors vaig conèixer a Fernando i em va impactar la seva força, la seva intensitat…
Es va marxar a la NBA la temporada següent, i vaig seguir d'aprop la seva aventura. No només perquè el coneixia, sinó perquè anava al meu equip, Portland, on jo havia jugat tres anys. El tenc molt present; el veig tots els dies, perquè vaig col•locar una foto de tots dos en el gimnàs de la meva casa. Molts recordaran la imatge, en la qual Fernando i jo, amb duresa, tractàvem de guanyar la posició per agafar un rebot. La veritat és que no trobaran una foto nostra en la qual no estiguem combatent. Era impossible no lluitar si Fernando estava enfront, i era un plaer.
El vaig trobar molt a faltar. La veritat és que no vaig tornar a pegar-me amb ningú igual en una pista. No diré que m'avorria, però gens va ser el mateix des de la seva mort, que em va deixar fet pols… Record que acabàvem de finalitzar un entrenament quan va arribar la primera notícia de l'accident. No m'ho podia creure. Havia mort un jugador, el meu principal rival, però sobretot, havia mort un amic. Record a la seva família… Estaven destrossats en el funeral, i jo també. Hi ha poques coses que hagi tingut tan clar en la meva vida com que jo havia d'estar a Madrid pel seu enterrament. Volia ser allà per la seva família i també ho necessitava per mi mateix.

L’any 1993, amb els seus genolls molt castigats, va fitxar pel Peristeri grec on va jugar la seva darrera temporada.
Actualment fa d’entrenador als Estats Units i no dubte en assegurar que un dels seus somnis seria entrenar algun dia el FC Barcelona. Li va prometre a la seva dona Jacquie que no tornaria a Europa fins que els seus fills haguessin acabat l’educació secundària i anassin ja a la universitat. I aquest moment ha arribat.

És l'americà amb el qual més s'ha identificat el Palau Blaugrana. Audie Norris va ser un autèntic ídol i els aficionats culés mai no l’oblidaran.