El passat 19 de febrer, un menorquí que juga amb el Reial Madrid, Sergi Llull, es va convertir en “l’Heroi del Palau Sant Jordi” després de ser nomenat MVP de la Final de la Copa del Rei contra l’amfitrió FC Barcelona. En Sergi va ser el jugador clau en les tres victòries del Madrid, aconseguint unes mitjanes de 16 punts, 2 rebots, 5 assistències i 18,7 de valoració.
Però aquest no ha estat l’únic Heroi Blanc del Sant Jordi. Pel mes de juny de 1994, un lituà nascut a Kaunas fa prop de 48 anys, el Tsar Arvydas Romas Sabonis encapçalava l’equip madridista que amb un demolidor 3-0 al Play Off final derrotava a un FC Barcelona dirigit aleshores per Aito García Reneses.
Aquell equip madridista estava format per: Antúnez, Lasa, García Coll, Santos, Kurtinaitis, Cargol, Arlauckas i Sabonis. Aquell dia no jugaren el capità Biriukov (lesionat), Antonio Martín ni tampoc els joves Ignacio Romero i el mallorquí Martín Ferrer que alternava l’equip ACB amb l’equip vinculat. L’entrenador era una “llegenda blanca”, Clifford Luyk.
Enfront toparen un Barça que en cap moment els va poder fer ombra. Un equip amb jugadors de la talla de Galilea, Montero, Crowder, Crespo, Andreu, Fred Roberts, Tony Massenburg o l’etern capità blaugrana Juan Antonio San Epifanio “Epi”.
Els comentaristes no sabien explicar si aquella pallissa era més pel bon moment dels blancs o pel decepcionant joc desplegat pels catalans tant en atac com en defensa. La tan anomenada (en aquell moment) defensa blaugrana no es va veure en cap moment i en el seu lloc, varen aparèixer tot un conjunt de despropòsits (errades en les ajudes, en la defensa del tall i de les penetracions o en els bloquejos). El Madrid, amb uns Santos i García Coll exercint de “paparres defensives” i la intimidació dels 2,20 de Sabonis, sabia controlar l’atac culé en tot moment, encaixant només 64 punts. Tot un exemple per a les noves generacions. En atac, els tres extracomunitaris blancs (Arlauckas, Sabonis i Kurtinaitis) compliren a la perfecció anotant 52 dels 77 punts finals.
Conten que la cosa estava ja tan clara al descans d’aquest tercer partit, que Sabonis, dins el vestidor, li va dir al seu company i amic Kurtinaitis: “vaziuojam naiyo, Rimas” (ens en anam a casa, Rimas). I és que els dos tenien ganes d’arribar a Lituània i poder abraçar "els seus" després d’una llarga i finalment exitosa temporada.
Després d’aquest partit, dos damnificats. Per una banda, el gran capità blaugrana Epi, que deixava la pràctica activa del bàsquet. Al costat madridista, l’entrenador Luyk deixava l’equip per donar pas a un vertader mestre, el sensacional Zelko Obradovic, que menys d’un any després, amb el mateix grup de jugadors, donaria al Reial Madrid la seva vuitena Copa d’Europa.
El directiu madridista Mariano Jaquotot (tristement desaparegut) fou l'encarregat de donar la Copa de Campions al capità blanc José "Chechu" Alexandervich Biriukov Aguirregabiria
