LA SQUADRA AZZURRA DE 1986

Quan el passat diumenge, assegut al sofà de casa i gaudint de la gran victòria de la selecció espanyola sub 20 de Juan A. Orenga i dels mallorquins Joan Sastre i Joan Tomàs, vaig veure assegut al banquet italià, com a entrenador ajudant del “nerviós” Sacripanti a Walter Magnifico, el meu cap va pegar un salt en el temps i em vaig “teletransportar” vint-i-cinc anys enrere; al Mundobasket Espanya 86.
En aquell gran esdeveniment esportiu, tots i totes recordareu el partit pel cinquè i sisè lloc entre la selecció amfitriona (Espanya) i la potent squadra azzurra de Valerio Bianchini. Tot i que aparentment era un tràmit, el resultat final (87-69) deixava ben clar qui era el gallet entre dues seleccions eternament enfrontades i amb un estil de bàsquet clarament diferenciat. Uns estils (espanyol i italià) que diumenge passat, un quart de segle després, tornaren a aparèixer sobre el parquet de Miribilla, a la ciutat de Bilbao. Basta veure com va deixar el nas del “nostre” Joan Sastre, amb una acció si més no sospitosa, Alessandro Gentile (fill d’un altre mite del “pallacanestro”, Ferdinando Gentile, que amb 19 anys no va entrar a la selecció de 1986).
La selecció italiana de 1986, enquadrada al grup C (amb seu a Màlaga), havia disputat una molt bona primera fase, guanyant 4 dels 5 partits (Xina, Puerto Rico, Costa de Marfil i Alemanya), i doblegant el genoll únicament davant la totpoderosa EEUU de Kerr i Robinson.
A la segona fase va passar amb una victòria (Xina) i una derrota (EEUU), però només va poder quedar tercera del seu grup amb 3-2 (victòries contra Canadà i Argentina; derrota contra Iugoslàvia). Aquesta classificació l’enfrontava al tercer classificat de l’altre grup (Espanya).
Aquell mític equip estava format per Roberto Brunamonti (1,91, 27 anys) i Pier Luigi Marzorati (1,86, 34 anys) com a bases. Roberto Premier (1,96, 28 anys), Enrico Gilardi (1,93, 29 anys), el capo cagnoneri Antonello Riva (1,94, 24 anys) i Romeo Sacchetti (1,96, 31 anys) com a alers. Renato Villalta (2,03, 29 anys) i Sandro Dell’Agnello (2,02, 25 anys) com a alers-pivots. Ario Costa (2,11, 25 anys), Fulvio Polesello (2,05, 30 anys), Augusto “Gus” Binelli (2,14, 22 anys) i el citat Walter Magnifico (2,07, 25 anys) com a pivots. En resum, tres jugadors del Granarolo de Bologna, dos del Scavolini de Pésaro, dos del Banco di Roma, dos més de l’Arexons i un jugador de la Simac de Milà, la Mobilgirgi de Caserta i el Divarese.
Com podeu veure, una mescla de joventut i veterania que va donar un resultat relatiu al país transalpí.

LA MURADA SOVIÈTICA

La República de Letònia es va fundar el 18 de novembre de 1918. Ha estat reconeguda contínuament com a estat sobirà des de 1920, malgrat les ocupacions i l'administració per la Unió Soviètica (1940-1941, 1945-1991) i l'Alemanya nazi (1941-1945). El 21 d'agost de 1991 Letònia va declarar la restauració de la seva independència de fet, va restablir llaços diplomàtics internacionals, i va entrar en l'ONU. Letònia es va associar a l'OMC en 1998, i des de 2004 és membre de la Unió Europea i de l'OTAN.
El dia 9 de març de 1952, a Medumi, districte Daugavpils, va néixer una nina que a la dècada dels 70 i part dels 80 passejaria el nom de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques per tot el món.
Amb 2,13 metres d’alçada, 115 quilos de pes i un 58 de peu va enlluernar a tothom als Jocs Olímpics de Montreal de 1976 (20 punts i 13 rebots per partit), arribant a obtenir a la final, contra la potentíssima EEUU, l’espectacular registre de 32 punts i 19 rebots, en tan sols 23 minuts de joc... sense ser Jordan, ni ser nord-americana, ni tan sols jugar en la NBA. El seu nom, ULIANA SEMENOVA, una de les millors jugadores de la història del bàsquet mundial.
«El seu valor es tradueix en una sola paraula: arrasar», deia un diari sobre la jugadora soviètica l’any 1980, assegurant que, «en el bàsquet femení universal, cap equip pot enfrontar-se amb alguna serietat a la URSS. Ningú té a Uliana Semenova».
El seu palmarès és impressionant: dos ors olímpics (Montreal´76 i Moscou´80), tres mundials i 10 Eurobaskets consecutius amb el combinat nacional, als quals cal sumar 17 campionats de Lliga, 14 Copes d'Europa (nou d'elles també consecutives) i una Copa Ronchetti amb el TTT de Riga, equip amb el qual va debutar com a professional l’any 1968 (tenia només 16 anys).
Va establir un rècord personal de 56 punts en un partit i va perdre tan sols un partit en els 18 anys que va estar al capdavant de la selecció de la URSS (contra EEUU, l’any 1986). L’any 1976, va rebre l'Ordre de la Bandera Vermella del Treball. Tot això la va convertir en la primera jugadora no nord-americana que la FIBA va incloure en el seu Saló de la Fama l’any 2007.
Però tot aquest èxit esportiu no va fer de la seva carrera un camí de roses... més aviat un camí d'espines. La seva gegantesca alçada es devia a una malaltia anomenada acromegàlia, provocada per l'excés d'una hormona del creixement (somatotropa), que li produïa forts dolors. Aquesta mateixa malaltia ha afectat a jugadors com Roberto Dueñas, Gheorghe Muresan i el mític gegant ucrainià Vladimir Tachenko (del qual parlarem algun dia).
L’any 1987 va arribar al Tintoretto de Getafe, després de 17 temporades en el TTT Daugawa de Riga. Allò va significar un revulsiu per al seu equip, que, després d'estar sentenciat per al descens, va acabar disputant el títol de Lliga.
Els nostàlgics i les nostàlgiques del bàsquet recordaran també els enfrontaments de Semenova amb el mític Sabor d'Abans de Tortosa, entrenat per Maria Planas i que comptava amb la tristament desapareguda Roser Llop, Rosa Castillo, Kim Hampton i una joveníssima Iolanda Bertomeu com a jugadores. Els partits foren èpics.
Quan va arribar a Espanya no tenia doblers i el sou només podia rebre-ho a la fi de cada mes. «He cobrat 480 dòlars al mes (unes 53.000 pessetes d’aquell temps), una quantitat amb la qual puc viure molt bé a Moscou, però malament aquí», explicava la gegantesca jugadora, qui va reconèixer que gran part del seu salari anava cap a Moscou, rebent ella una ínfima part que li feia viure gairebé en la pobresa.
Quan en 1989 es va retirar al Valenciennes francès, acumulava nombrosos problemes de salut, com a diabetis. La seva malaltia ha anat degenerant, fins al punt que, actualment, li costa mantenir-se dreta. La seva situació econòmica tampoc ha millorat gaire, per la qual cosa, la FIBA va organitzar fa uns anys un partit benèfic per poder pagar-li una operació de coxis. A la vegada, les integrants de la selecció femenina de bàsquet de Letònia van posar nues per a un calendari amb la finalitat de recaptar fons per a jugadors retirats, especialment per la mítica Semenova, segons va informar el diari Newsru.com
Malgrat tots els seus problemes, Uliana assegura que només ha plorat una vegada en tota la seva carrera... quan va guanyar la medalla d'or en el Mundial de Brasil de 1983 enfront dels Estats Units.
Uli, mai no t’oblidarem!!!!

EL MÀGIC EUROPEU

No tenia un físic privilegiat ni tampoc era el que més títols havia aconseguit en el món del bàsquet (ni a nivell de club ni de selecció), tampoc tenia excessiva cura del seu físic, però des que va decidir canviar la raqueta de tennis (fou campió infantil de la seva república) per la pista de bàsquet del Sloboda, el 'Kindje' (així era com l’anomenaven) mai no va deixar de repartir, desplegar i compartir pura i autèntica màgia.
I és que el nostre personatge era capaç d’innovar, crear, donar harmonia, elegància, intuïció sense deixar mai de sorprendre a la gent des de qualsevol posició del perímetre on se’l col•locàs. De base?, possiblement, amb un maneig de pilota increïble només superat per la seva sobrenatural visió de joc. D’escolta?, qui pot dir el contrari davant els seus famosos 'driblings' amb revers i l’inimitable tir en moviment. D’aler? Encara avui en dia es cerca una suspensió més perfecta que la seva.
L’any 1980, amb el Bosna Sarajevo, juntament amb Bogdan Tanjevic (fins fa poc seleccionador de Turquia), Zarko Varajic i Ratko Radovanovic entre d’altres aconseguí guanyar la primera Copa d’Europa per a un equip iugoslau.
Un any després fitxaria pel Reial Madrid. Tot i que només va jugar dues temporades amb l’equip blanc, va deixar una empremta tan grossa que alguns dels que varen coincidir amb ell feren aquests comentaris poc després de la seva mort:
'Nadie, ni antes ni después, supo desarrollar el baloncesto con la clase y finura que él atesoraba. Mientras la mayoría nos poníamos el mono de faena y las manchas de sudor nos delataban, Mirza jugaba con un traje de Armani impoluto, al que no hacía ni una mísera arruga después de disputar cuarenta minutos' (Juanma Iturriaga). 'Le fichamos en abril de 1981. En junio retornó a su país porque nosotros fuimos a jugar la Copa del Mundo a Brasil. Cuando regresó a Madrid, no sólo hablaba español, sino que también sabía jugar al mus y conocía el significado de la palabra 'paleto'. Así era, siempre estaba intentando superarse. Por eso yo le llamaba 'Maestro', porque aprendí muchísimo de él' (Lolo Sainz). 'Dejó una profunda huella en poco tiempo. Desde luego, es el mejor deportista con el que he jugado' (José Luis Llorente). 'Sólo puedo decir que se ha ido un gran hombre. Y que se le daban muy bien las cartas'' (Rafa Rullán). 'Era un baloncestista enorme y una persona de gran corazón' (Juan Antonio Corbalán). 'Un genio, un superclase, un modelo a imitar' (José Manuel Beirán). 'Quizá haya sido el mejor tirador de todos los tiempos' (Wayne Brabender).
Amb la selecció 'plavi' aconseguí medalles a diversos Jocs Olímpics (or a Moscú 80 i plata a Montreal 76), Mundials (or a Filipines 78 i bronze a Colòmbia 82) i Europeus (or a Belgrado 75 i Lieja 77, plata a Praga 81 y bronze a Turín 79) juntament amb els mítics Kikanovic, Slavnic, Dalipagic i el també desaparegut Kresimir Cosic.
L’any 1983, als 29 anys, va fitxar pel Caserta italià on havia de formar una parella letal amb el brasiler Óscar Schmidt Becerra, però un infart cerebral va canviar el començament d’una il•lusionant temporada esportiva per una vida de sofriment, devastada a parts iguals per la Guerra dels Balcans i els continus problemes de salut que tant el martiritzaven.
El dia 8 de desembre de 2001, a l’edat de 47 anys va morir a Sarajevo aquest mite del bàsquet europeu i mundial. Descansi en pau MIRZA DELIBASIC