La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques va ser un Estat federal constitucionalment socialista que va existir a Euràsia entre 1922 i 1991.
Es pensa tradicionalment que la Unió Soviètica és la successora de l' Imperi rus , però van passar 5 anys entre l'últim govern dels tsars i la instauració de la Unió Soviètica. L'últim tsar, Nicolás II, va governar l'Imperi rus fins a la seva abdicació el març de 1917. Després, un breu govern provisional rus va prendre el poder, per ser enderrocat en la Revolució d'octubre de 1917 per revolucionaris encapçalats pel líder bolxevic Vladimir Lenin .
La Unió Soviètica va ser establerta el desembre de 1922 com la Unió de les Repúbliques Soviètiques de Rússia (coneguda com Rússia Bolchevique), Ucraïna , Bielorússia i Transcaucàssia governades, les tres primeres, per partits bolxevics i l'última pel menxevic.
El 28 de desembre de 1922 una conferència de delegacions plenipotenciàries de la RSFS de Rússia, RFSS de Transcaucàssia, la RSS d'Ucraïna i la RSS de Bielorússia van aprovar el Tractat de Creació de la URSS i la Declaració de la Creació de la URSS, formant-se la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.
A partir d’aquest moment, els líders polítics de la URSS foren: Lenin (1922-1927), Stalin (1927-1953), Jrushchov (1953-1964), Brézhnev (1964-1982), Andrópov, Chernenko, ... A finals de la dècada de 1980, l'últim líder soviètic Mikhaïl Gorbatxov va tractar de reformar l'Estat amb la seva política de perestroika i glasnost , però la Unió Soviètica es va col•lapsar i va ser dissolta formalment el desembre de 1991, després del fallit intent de cop d'Estat d'agost. Després d'això, la URSS es va anar desmembrant paulatinament i donant lloc als països següents: Armènia, Azerbaidjan, Bielorrússia, Estònia, Geòrgia, Kazajistan, Kirguizistan, Letònia, Lituània, Moldàvia, Rússia, Tayikistan, Turkmenistan, Ucraïna i Uzbekistan.
A nivell esportiu, ben igual que el que passà a l’antiga Iugoslàvia (vegeu article 4), el desmembrament de la URSS va debilitar enormement les seleccions de cada un dels països sorgits de l’antiga Unió de Repúbliques.
Anem per tant a recordar una de les darreres seleccions que competiren encara amb el nom de la URSS. Concretament ens centrarem en aquell impressionant equip que va guanyar la medalla d’or als Jocs Olímpics de Seul 1988.
Després d’una primera fase que podríem qualificar de regular (van perdre contra Iugoslàvia) i guanyaren sense problemes a seleccions més febles -Austràlia, Corea del Sud, República Centreafricana i Puerto Rico-), es varen veure abocats a una més que possible semifinal contra la poderosa EEUU dels Robinson, Majerle, Manning i companyia. I així va ser. Després de guanyar amb més pena que glòria a la selecció de Brasil a quarts, la semifinal contra els yankees estava servida.
Després de 16 anys de no enfrontar-se en un torneig olímpic, els americans tenien l'ocasió per venjar d'una vegada la polèmica derrota de Munich 72. Sens dubte l'home més perillós dels soviètics era el pivot lituà Arvidas Sabonis, que uns mesos abans estava descartat pels metges per seguir jugant al bàsquet i al qual, el metge de Portland Trail Blazers, el Dr. Cook, havia operat amb èxit el peu lesionat i es trobava bastant recuperat. John Thompson, seleccionador americà, va criticar l'ajuda prestada pel seu propi país al lituà, igual que havia criticat als seus col•legues per convidar als equips soviètics a fer gires anuals pels Estats Units, on imitarien i aprendrien els secrets del bàsquet USA.
Però a més a més, comptaven amb Marchulenis, Kurtinaitis i el base Sokk, tots ells excel•lents llançadors de mitja distància i amb Alexander Volkov, com a nucli bàsic de l'equip. Belostenny, el pivot reserva, estava lesionat i l'altre «set peus», Goborov, encara molt verd. Però estaven també Tikonenko, Tarakanov i Homicius, experimentats jugadors sortint de la banqueta. Per part americana el seu millor llançador de mitja distància, Hersey Hawkins, s'havia lesionat en la primera fase i no estaria disponible per a aquest partit, considerat pels mitjans de comunicació com «el del segle».
Des del primer moment es va veure amb claredat que els homes de Thompson pressionarien a tota pista, buscant les pèrdues de pilota dels soviètics i intentarien mantenir la supremacia en el rebot defensiu per llançar ràpids contraatacs aprofitant a David Robinson (més ràpid de moviments que el Zar Sabonis) en el joc interior. Però es varen equivocar. No van comptar amb l'extraordinària actuació de Sabonis. Amb els seus 2,20 m. d'altura i la seva rara habilitat passant la pilota, l'equip de la URSS va decidir utilitzar-lo com a passador en els moments de pressió rival. La pilota anava a les seves mans en propi camp i, des d'allà, aprofitant la seva superior envergadura, cercaria l'home desmarcat que encistellaria sense problemes.
El resultat final, 82-76, al contrari que a Munich, havia estat el producte d'una intel•ligent estratègia ideada per Gomelski i executada pels seus homes, davant un equip nord-americà que va tornar tenir poca creativitat en atac, que va fallar massa llançaments a cistella (23 de 54), que va ser superat en els rebots (teòricament la seva millor arma) i que van posar en evidència el seu entrenador, John Thompson. La victòria havia estat justa i neta i els Estats Units deixaven, de moment, de ser els líders del bàsquet internacional, almenys mentre seguissin representats per jugadors universitaris. Quatre anys després, als Jocs Olímpics de Barcelona, es va “obrir la porta” als jugadors NBA.
Els soviètics aconseguirien l'or derrotant als iugoslaus amb claredat 76-63 i els Estats Units van haver de conformar-se amb el bronze, derrotant a Austràlia 78-49. Aquella selecció de la URSS estava formada per: Aleksandr Volkov, Tiit Sokk, Sergei Tarakanov, Sarunas Marciulonis, Igors Miglinieks, Vadim Tikhonenko, Rimas Kurtinaitis, Arvydas Sabonis, Victor Pankracskin, Valdemaras Homicius, Aleksandr Belostenny i Valery Goborov. L’entrenador, el coronel de l’exercit soviètic Aleksandr Gomelski.
Destacar que amb els segons classificats (Iugoslàvia), jugaven homes de la talla de Drazen Petrovic, Toni Kukoc, Zarko Paspalj, Stojan Vrankovic, Vlade Divac o Dino Radja entre d’altres i també, un jugador menys conegut però que temps després, es convertiria en el millor entrenador d’Europa: Zelimir “Zelko” Obradovic.
